MEDITACÓ CINQUENA

Possibilitat d’un argument sobre l’existència de Déu

Descartes en la V Meditació parla de l’existència o no existència de Déu. La compara amb una figura geomètrica.
Si fins ara hem cregut certa les veritats de les matemàtiques, pel sol fet de pensar en Déu, podré afirmar l’existéncia d’aquell ésser sobiranament perfecte.
Deixa clar que no puc concebre Déu sense la seva existència, posant un exemple amb les valls i les muntanyes.

“Trobo certament en mi la seva idea, és a dir, la idea d’un ésser sobiranament perfecte, giual com hi trobo la d’una figura o d’un nombre qualsevol; i conec amb tanta claredat i distinció que a la seva naturales li pertany una existència acutal i eterna igual com sé que tot el que puc cemostrar d’una figura geomètrica o d’un nombre pertanya veritablement a la figura o al nombre en qüestió”.

Descartes diu que tampoc podem dubtar de l’existència de Déu perquè aquest té totes les perfeccions i l’existència n’és una i que Déu existeix també perquè està al meu pensament.

“De tota manera, aquí hi ha un sofisma ocult sota l’aparença d’aquesta objecció: pequè del fet que no puc concebre una muntanya sense la vall no se’n segueix que existeixi cap muntanya o cap vall, sinó només que la muntanya i la vall, tan si existeixen com si no, no es poden separar en absolut l’una de l’altre; mentre que del fet que no puc concebre Déu sense existència se’n segueix que l’existència veritablement; i no és que el meu pensament en pugui ser la causa o que imposi necessitat a les coses; al contrari, és la necessitat de la cosa en si mateixa, és a dir, la necessitat de l’existència de Déu allò que determina el meu pensament a concebre’l d’aquesta manera. No sóc lliure de concebre un Déu sense existència èrò sóc lliure en canvi d’imaginar-me un cavall amb ales o sense”.


De nou, el criteri de certesa

Descartes torna a afirmar que només el poden persuadir les coses que coneix clara i distintament. Remarca que hi ha moltes coses que tothom pot conèixer, però que només uns pocs saben considerar i examinar atentament, podran saber molt més que els altres. Tot i així, les dues seran igualment certes un cop descobertes i conegudes (l’autor ho exemplifica amb exemples geomètrics i matemàtics) .

En aquest punt, Descartes incideix també en la idea de Déu aclarint-nos que “si no m’ho impedeixen els prejudicis i no em distreu la presència contínua d’imatges de les coses sensibles en la meva ment, no hi ha res que pugui conèixer millor i més fàcilment que Déu”. Diu que pensar que Déu existeix és la cosa més clara i que més es manifesta.

L’autor s’extén en la idea de Déu i hi dedica molta reflexió. Diu que un cop ha concebut la veritat d’un Déu, no només té la convicció de que és la cosa que li sembla més certa de totes sinó que, a més, s’adona que la certesa de tota la resta de coses depèn d’aquesta veritat, d’aquest DÉU.

Només puc canviar d’opinió sobre les coses certes en el cas que deixi de banda que existeix un Déu. Per tant, mai puc canviar la meva orientació a les idees certes i vertaderes, si no hi hagués Déu, mai obtindria un coneixement cert i vertader, només opinions vagues i inconstants. (l’autor ho exemplifica amb la comprovació de la geometria d’un triangle, fent un símil entre el fet de poder demostrar-ho i Déu). És important remarcar l’últim paràgraf que l’autor escriu en aquest capítol:

“Puc, efectivament, persuadir-me d’haver estat fet per la naturalesa de manera tal que m’enganyo fàcilment fins i tot en les coses que crec comprendre amb la major evidència i certesa: vist, sobretot que recordo haver admès sovint moltes coses com a vertaderes i certes, que tot seguit altres raons m’han induït a jutjar totalment falses.”


Déu, garant del criteri de certesa

Descartes arriba a la conclusió que té un coneixement vertader i segur. Això es dóna pel fet que ha reconegut que hi ha un Déu, que totes les coses depenen d’ell i que no és un Déu enganyador. Jutgem que tot allò que coneixem clarament i distintament no pot ser de cap manera fals. Si ho hem comprès clarament i distintament, ningú ens podrà adduir cap raó en contra que m’ho faci posar en dubte, així doncs, el nostre coneixement és segur. (aquest coneixement, es farà extensiu a la geometria i també a altres disciplines).

No podem enganyar-nos de cap manera perquè abans d’arribar a la idea de Déu, no haviem afirmat res com a cert, ens faltava seguretat per fer-ho i per estar segurs que no ens equivocavem. No se’ns pot objectar res, i en el cas que se’ns pogués objectar alguna cosa com per exemple el nostre estat de somni, aquest també seria real ja que tot seria present al nostre esperit amb evidència i per tant seria vertader. A través d’aquesta discussió, Descartes anuncia el següent:

“M’adono amb molta claredat que la certesa i la veritat de tot coneixement depèn només del coneixement del Déu vertader: abans de conèixer-lo no podia saber perfectament res de res. I ara que el conec, tinc el mitjà d’adquirir un saber perfecte d’infinitat de coses, fins i tot les que s’abstrauen totalment de la meva existència”

Presentació Guillem d'Occam i Nicolau Maquiavel

Presentació del treball en diapositives:

Presentació Guillem d’ockham i Nicolau Maquiavel

View more presentations from espaifilo

GUILLEM D'OCCAM I MAQUIAVEL

A continuació us adjuntem el slideshare on hi consta el treball realitzat sobre Guillem d'Occam i Maquiavel:

GUILLEM D'OCCAM I MAQUIAVEL

View more documents from espaifilo

MATRIX I PLATÓ

A classe vàrem mirar una adaptació de la pel·lícula de Màtrix perquè està molt vinculada amb el mite de la caverna de Plató. A continuació us en parlarem:

Per situar una mica el context, la pel·lícula tracta d’un grup de persones que descobreixen que el món on viuen és una farsa. Tot és un muntatge informàtic realitzat per màquines per tal d'aconseguir energia a partir de l'energia calorífica que desprèn el cos humà.

Aquest grup de persones està format per Morfeo, Neo, Trinity, Cifra, Interruptor, Aepoc, Tanque, Dosser i Ratón. Els antagonistes són els agents i un personatge secundari que els ajudarà és l'Oracle.

PARAL·LELISME ENTRE PLATÓ I LA PEL·LÍCULA MATRIX

A través del mite de la caverna, Plató fa referència a la societat com a col·lectiu, a l’home com a individu la interrelació que hi ha entre aquests dos. El mite ens parla de com un grup reduït d’individus controlava a la resta de la societat, la qual es troba reduïda en un món remot, cec i ombrívol, on les persones viuen en perpètua esclavitud, però sense ser-ne conscients, ja que viuen una falsa realitat imposada pels seus dominadors sense que elles puguin arribar a adonar-se de la seva situació. Això mateix és el que succeeix a Màtrix, on els dominadors, que són les màquines que s’han revelat contra l’home, mantenen als éssers humans esclavitzats en una mena de colònia on els mantenen amb vida fent-los creure que cada un d’ells decideix i gaudeix de la seva pròpia existència, la qual no deixa de ser una falsa realitat, un entorn virtual que els seus controladors han creat (Màtrix) per mantenir als seus cossos amb vida, i així poder aprofitar-se de l’energia calorífica que generen, la qual és fonamental pel funcionament de les màquines que dominen el nou món.

Podem veure-ho en el guió de la pel·lícula, com reflexa les directrius del Mite de la Caverna, quan Morfeo, en el seu primer encontre amb Neo li diu: “ Matrix [...] es el mundo que ha sido puesto ante tus ojos para ocultarte la verdad [...], eres un esclavo, Neo, igual que los demás naciste en cautiverio, naciste en una prisión que no puedes ni saborear, ni oler, ni tocar, una prisión para tu mente”. Més endavant, en un nou diàleg amb Neo, el mateix Morfeo li afirma:  “Matrix es un mundo imaginario generado por ordenador, construido para mantenernos bajo control y convertir al ser humano en esto ( li ensenya una petita batería)”.

Plató afirma que, el que l’home ha de fer és abandonar la profunditat d’aquesta cova on es troba immers i sortir a l’exterior per veure la llum ( símil que representa el coneixement, la saviesa i la veritat), i d’aquesta manera conèixer la realitat. És el mateix que el que Morfeo proposa a Neo abans d’arrancar el seu cos del lloc en el qual es trobava fins aleshores abans d’haver-lo trobat. La frase que ho reflecteix és quan Morfeo li diu a Neo:  “Lo único que te ofrezco es la verdad, nada más”.  

Aquests plantejaments filosòfics apareixen en la pel·lícula retratats en l’escena en que Neo abandona la colònia en que es trobava enclaustrat des del seu propi origen, i després de viatjar a través d’humits túnels que el condueixen fins a la sortida d’aquesta, arriba finalment on aconsegueix veure per primer cop la llum. “Bienvenido al mundo real”  aquesta és la frase amb que Morfeo rep a Neo.

Un altre paral·lelisme que podem observar és la divisió entre el cos i l’ànima.  Plató parlava d’una divisió del ésser humà en dues realitats bàsiques: el cos, el qual es troba enquadrat en unes coordenades d’espai temporals concretes; i l’ànima, o el que és el mateix, la raó, la qual té la capacitat de poder abandonar el cos per endinsar-se en dimensions no físiques. Si observem la pel·lícula, constantment està fent referència a aquesta dualitat a la que es refereix Plató. En primer lloc tenim l’exemple de l’espècie humana en general, el cos de la qual, està sent explotat energèticament; mentre que la seva ment es troba vivint una realitat virtual. En segon lloc, tenim al patró dels rebels que, situats físicament a la seva nau, constantment fan incursions mentals en el programa informàtic ‘Matrix’.  Tot i així, aquesta divisió entre cos i ànima no és total, ja que Plató percep al ésser humà com a una unitat; per això, quan Neo pregunta a Morfeo “ Si te matan en “Matrix” ¿mueres aquí?”,  ell contesta: “ El cuerpo no puede vivir sin la mente”.

A més a més, aquesta pel·lícula també te referents literaris, com els contes d’ “Alicia en el país de les Maravelles”, per exemple quan Morfeo li diu a Neo: “Sigue al conejo blanco”;  un altre exemple, podria ser quan Morfeo fa escollir a Neo entre dues pastilles, un cop l’ha pres, fa referència a un altre conte : “Alicia a través de l’espill”, ja que, quan Neo toca el mirall és un mitjà per passar d’un món a l’altre.

En definitiva,  veiem com avui en dia, tot i la modernitat que ens envolta i la revolució que suposa el descobriment de noves tecnologies, és impossible que intentem separar els fonaments dels pensament, ja que aquests són la base del nostre coneixement i de la manera de pensar, de la mateixa manera que influeixen en la nostra capacitat creadora. Per tant, cal que continuem seguint aquests principis filosòfics si volem comprendre, no tan sols la literatura i l’art que ens ha precedit, sinó també la que ha de venir. 

món real

Matrix

 

finalment us adjuntem un vídeo on s'explica molt bé aquest paral·lelisme: vídeo resum