Possibilitat d’un argument sobre l’existència de Déu
Descartes en la V Meditació parla de l’existència o no existència de Déu. La compara amb una figura geomètrica.
Si fins ara hem cregut certa les veritats de les matemàtiques, pel sol fet de pensar en Déu, podré afirmar l’existéncia d’aquell ésser sobiranament perfecte.
Deixa clar que no puc concebre Déu sense la seva existència, posant un exemple amb les valls i les muntanyes.
“Trobo certament en mi la seva idea, és a dir, la idea d’un ésser sobiranament perfecte, giual com hi trobo la d’una figura o d’un nombre qualsevol; i conec amb tanta claredat i distinció que a la seva naturales li pertany una existència acutal i eterna igual com sé que tot el que puc cemostrar d’una figura geomètrica o d’un nombre pertanya veritablement a la figura o al nombre en qüestió”.
Descartes diu que tampoc podem dubtar de l’existència de Déu perquè aquest té totes les perfeccions i l’existència n’és una i que Déu existeix també perquè està al meu pensament.
“De tota manera, aquí hi ha un sofisma ocult sota l’aparença d’aquesta objecció: pequè del fet que no puc concebre una muntanya sense la vall no se’n segueix que existeixi cap muntanya o cap vall, sinó només que la muntanya i la vall, tan si existeixen com si no, no es poden separar en absolut l’una de l’altre; mentre que del fet que no puc concebre Déu sense existència se’n segueix que l’existència veritablement; i no és que el meu pensament en pugui ser la causa o que imposi necessitat a les coses; al contrari, és la necessitat de la cosa en si mateixa, és a dir, la necessitat de l’existència de Déu allò que determina el meu pensament a concebre’l d’aquesta manera. No sóc lliure de concebre un Déu sense existència èrò sóc lliure en canvi d’imaginar-me un cavall amb ales o sense”.
De nou, el criteri de certesa
Descartes torna a afirmar que només el poden persuadir les coses que coneix clara i distintament. Remarca que hi ha moltes coses que tothom pot conèixer, però que només uns pocs saben considerar i examinar atentament, podran saber molt més que els altres. Tot i així, les dues seran igualment certes un cop descobertes i conegudes (l’autor ho exemplifica amb exemples geomètrics i matemàtics) .
En aquest punt, Descartes incideix també en la idea de Déu aclarint-nos que “si no m’ho impedeixen els prejudicis i no em distreu la presència contínua d’imatges de les coses sensibles en la meva ment, no hi ha res que pugui conèixer millor i més fàcilment que Déu”. Diu que pensar que Déu existeix és la cosa més clara i que més es manifesta.
L’autor s’extén en la idea de Déu i hi dedica molta reflexió. Diu que un cop ha concebut la veritat d’un Déu, no només té la convicció de que és la cosa que li sembla més certa de totes sinó que, a més, s’adona que la certesa de tota la resta de coses depèn d’aquesta veritat, d’aquest DÉU.
Només puc canviar d’opinió sobre les coses certes en el cas que deixi de banda que existeix un Déu. Per tant, mai puc canviar la meva orientació a les idees certes i vertaderes, si no hi hagués Déu, mai obtindria un coneixement cert i vertader, només opinions vagues i inconstants. (l’autor ho exemplifica amb la comprovació de la geometria d’un triangle, fent un símil entre el fet de poder demostrar-ho i Déu). És important remarcar l’últim paràgraf que l’autor escriu en aquest capítol:
“Puc, efectivament, persuadir-me d’haver estat fet per la naturalesa de manera tal que m’enganyo fàcilment fins i tot en les coses que crec comprendre amb la major evidència i certesa: vist, sobretot que recordo haver admès sovint moltes coses com a vertaderes i certes, que tot seguit altres raons m’han induït a jutjar totalment falses.”
Déu, garant del criteri de certesa
Descartes arriba a la conclusió que té un coneixement vertader i segur. Això es dóna pel fet que ha reconegut que hi ha un Déu, que totes les coses depenen d’ell i que no és un Déu enganyador. Jutgem que tot allò que coneixem clarament i distintament no pot ser de cap manera fals. Si ho hem comprès clarament i distintament, ningú ens podrà adduir cap raó en contra que m’ho faci posar en dubte, així doncs, el nostre coneixement és segur. (aquest coneixement, es farà extensiu a la geometria i també a altres disciplines).
No podem enganyar-nos de cap manera perquè abans d’arribar a la idea de Déu, no haviem afirmat res com a cert, ens faltava seguretat per fer-ho i per estar segurs que no ens equivocavem. No se’ns pot objectar res, i en el cas que se’ns pogués objectar alguna cosa com per exemple el nostre estat de somni, aquest també seria real ja que tot seria present al nostre esperit amb evidència i per tant seria vertader. A través d’aquesta discussió, Descartes anuncia el següent:
“M’adono amb molta claredat que la certesa i la veritat de tot coneixement depèn només del coneixement del Déu vertader: abans de conèixer-lo no podia saber perfectament res de res. I ara que el conec, tinc el mitjà d’adquirir un saber perfecte d’infinitat de coses, fins i tot les que s’abstrauen totalment de la meva existència”
martes, 13 de marzo de 2012
lunes, 23 de enero de 2012
domingo, 22 de enero de 2012
GUILLEM D'OCCAM I MAQUIAVEL
A continuació us adjuntem el slideshare on hi consta el treball realitzat sobre Guillem d'Occam i Maquiavel:
Suscribirse a:
Entradas (Atom)